Facundo Martínez Estruch
Constructor
BIOGRAFIA
Facundo Martínez va nàixer en l’anomenada Tira dels Rics de Mislata, en el si d’una família acomodada dedicada a la fabricació de calç, algeps i materials de construcció. La seua vida va quedar marcada des de la infància per la tragèdia: a l’inici de la Guerra Civil, el seu pare va ser detingut i afusellat a Paterna per la seua vinculació política. La pèrdua va destrossar a la família. La seua mare va quedar profundament afectada i Facundo, sent a penes un xiquet, va haver d’assumir amb el temps una responsabilitat que l’acompanyaria durant tota la seua vida.
Després de la guerra va tornar a València i va reprendre el negoci familiar. A partir dels anys cinquanta va començar la seua trajectòria com a constructor, trobant en la reconstrucció de la ciutat després de la riuada de 1957 l’escenari perfecte per a desenvolupar la seua creativitat. Més que edificis, Facundo construïa universos propis. Gràcies a la seua independència econòmica va poder convertir l’arquitectura en una forma d’expressió personal, omplint les seues obres de llum, color, vidrieres, taulells dissenyats per ell mateix i una exuberant mescla de materials que trencava amb la uniformitat de l’època.
A la ciutat de València podem localitzar gran part de la seua obra.
Profundament religiós i al mateix temps obligat a ocultar la seua homosexualitat a l’Espanya dels anys cinquanta i seixanta, *Facundo va viure una constant contradicció entre la seua vida pública i privada. Eixa dualitat també va formar part de la seua personalitat i de la seua obra. La seua casa de Mislata, concebuda com un homenatge a la seua mare, va anar potser la màxima expressió del seu univers creatiu.
No obstant això, després de dècades d’èxit i prosperitat, van arribar les dificultats econòmiques. L’home que havia sigut un dels constructors més singulars de València va acabar els seus últims anys treballant en un modest garatge de l’avinguda del Port, assetjat pels deutes i allunyat del reconeixement que havia gaudit en el passat. La venda de la casa familiar, a la qual estava profundament lligat emocionalment, va suposar un colp del qual mai va arribar a recuperar-se. Va morir en 2005. No sense deixar una altra de les seues contradiccions: va morir amb 75 anys, però en la seua làpida va voler que posara que tenia 69 anys, va ser enterrat vestit de *nazareno, i per a la foto de la làpida va triar una foto d’ell amb uns 40 anys.
Hui, l’obra de Facundo Martínez continua formant part del paisatge urbà valencià com un llegat únic i irrepetible. Els seus edificis representen una manera d’entendre l’arquitectura com a art, emoció i llibertat creativa. Recuperar i preservar la seua memòria significa també reivindicar una part essencial del patrimoni visual, arquitectònic i cultural de València. Potser haja arribat el moment de fer justícia a la figura d’un creador que va omplir de llum, color i fantasia una ciutat que durant molt de temps va ser gris.